Des de principis d’any, els esdeveniments a Rojava i Síria s’han intensificat dràsticament. En vista de la rapidesa amb què es desenvolupen els esdeveniments, és urgent realitzar una anàlisi exhaustiva de la situació actual i dels objectius i interessos dels actors que participen en aquesta complexa xarxa de relacions polítiques.
No és la primera vegada que l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria (AADNES) es veu sotmesa a una forta pressió. Des de l’esclat de la guerra a Síria el 2011, la revolució a Rojava ha estat objecte de repetits atacs per part de diversos actors, entre ells l’anomenat Estat Islàmic (EI), el règim d’al-Assad i, de forma més persistent, l’Estat turc.
L’última escalada va començar el 6 de gener de 2026, quan tropes i milícies afiliades a l’anomenat Govern de Transició Sirià van llançar atacs contra els districtes de Sheikh Maqsood, Ashrafiye i Beni Zeyd a Alep. Aquests atacs aviat es van estendre per gran part de Rojava, la qual cosa va suposar un atac efectiu contra tot el nord de Síria. Malgrat l’alto al foc suposadament anunciat pel règim sirià el 18 de gener, la violència ha continuat sense parar i s’ha estès des de llavors a Haseke i les zones circumdants a Kobane. Els informes indiquen que els civils han estat objecte de massacres.
Com a resultat d’aquests atacs continus, la pròpia existència de Rojava és ara en joc. Els esdeveniments actuals reflecteixen un canvi en l’equilibri de poder a la regió i assenyalen l’inici d’una nova fase política a Orient Mitjà.
Una nova etapa en la Tercera Guerra Mundial
El marc conceptual i teòric de la «Tercera Guerra Mundial», encunyat per Abdullah Öcalan en la seva obra «Manifest per una civilització democràtica», proporciona una orientació central per a avaluar adequadament els esdeveniments actuals a Síria.
Aquest terme, que ha estat utilitzat pel Moviment d’Alliberament del Kurdistan durant més de dues dècades, descriu el procés global de realineament de les forces hegemòniques i les zones d’influència que va començar amb el col·lapse de la Unió Soviètica. Els anys 1989-90 van marcar la fi de l’ordre mundial bipolar, que dividia el món entre el bloc soviètic i el bloc capitalista, i van conduir a l’enfonsament dels antics equilibris de poder, especialment a Orient Mitjà. En aquesta fase caòtica, l’objectiu de les forces de la modernitat capitalista és la integració completa de la regió en l’hegemonia capitalista.
En aquest context, es poden distingir tres grups centrals d’actors a Orient Mitjà, cadascun dels quals actua amb interessos i objectius diferents:
En primer lloc, els actors internacionals, liderats pels Estats Units, formen un bloc dominant. Des de principis de la dècada de 1990, els Estats Units ha perseguit l’objectiu de reestructurar la regió com a part de l’anomenat «Projecte del Gran Orient Mitjà» (GME, per les seves sigles en anglès), amb la finalitat de dominar els recursos i les rutes comercials de la regió. El GME es va desenvolupar en resposta al buit de poder després del col·lapse del socialisme real i té com a objectiu transformar Orient Mitjà d’acord amb les idees neoliberals. Una mirada a les sagnants conseqüències d’aquesta política durant els últims trenta anys en països com l’Iraq, l’Afganistan, Líbia i Síria il·lustra els efectes devastadors sobre les societats de la regió. L’estratègia estatunidenca es basa principalment en tres pilars: eliminar les amenaces potencials per als Estats Units i Occident, controlar els recursos energètics i els corredors energètics, i garantir la seguretat i la capacitat d’Israel per a projectar la guerra cap a la regió. En aquest context, tant el desmantellament del projecte de la mitja lluna xiïta de l’Iran com l’establiment de la denominada «OTAN àrab» exerceixen un paper central. Això últim es manifesta, entre altres coses, en els Acords d’Abraham, l’objectiu dels quals és unir estratègicament als Estats sunnites —en particular l’Aràbia Saudita i els Estats del Golf— amb Israel.
El segon grup d’actors està format pels Estats nacionals existents a la regió, que intenten resistir-se als esforços del Projecte del Gran Orient Mitjà per remodelar la regió i imposar les seves polítiques de dominació, desmantellant l’ordre del segle XX de [l’Acord] Sykes-Picot. En canvi, insisteixen en mantenir l’ordre estatal establert fa uns cent anys per l’Acord Sykes-Picot.
El tercer actor està representat per les forces socials. Avui dia, aquestes estan representades principalment pel Moviment d’Alliberament del Kurdistan, que, amb el desenvolupament del model de confederalisme democràtic i la nació democràtica, està formulant una alternativa tant a l’ordre de l’Estat-nació com al Projecte del Gran Orient Mitjà.
Des del 7 d’octubre de 2023 fins a la caiguda del règim baasista de Síria
Amb el genocidi palestí que va començar el 7 d’octubre de 2023, el procés de remodelació d’Orient Mitjà va cobrar un impuls considerable. L’statu quo existent es considerava un obstacle per a l’hegemonia occidental i, per tant, es va trencar deliberadament per a establir noves relacions de poder. En aquest context, es va afeblir la influencia iraniana a Palestina (Hamàs) i el Líban (Hezbollah), mentre que el canvi de poder a Síria va trencar un altre pilar central de l’hegemonia regional de l’Iran. L’Iran s’enfronta així a l’alternativa de patir un canvi de règim o sotmetre’s a l’ordre hegemònic existent.
En el marc d’aquesta reestructuració d’Orient Mitjà, Israel està assumint el paper de centre hegemònic. S’està construint una nova arquitectura de seguretat regional entorn d’Israel. Els Acords d’Abraham marquen un procés d’integració gradual dels Estats nacionals àrabs en aquest sistema, amb Israel com a actor central i representant de l’hegemonia occidental. Al mateix temps, el bloc sunnita, que es va veure significativament sacsejat per la Primavera Àrab, s’està reformant. En aquest context, cada vegada són més les veus que reclamen un cercle estratègic a l’Iran. Més enllà de la dimensió de la política de seguretat, la transformació de la regió d’Orient Mitjà d’acord amb el nou ordre mundial també té com a objectiu controlar les reserves energètiques i les noves rutes energètiques, garantir la lliure circulació de capitals, dominar el Mediterrani oriental i establir règims polítics que limitin i continguin l’àmbit d’acció de Rússia i la Xina.
La caiguda del règim baasista el 8 de desembre de 2024, després de 62 anys de govern, representa una continuació d’aquesta política i va marcar l’inici d’una nova fase d’incertesa a Síria. Quan l’organització Haiat Tahrir al-Xam (HTS), que té les seves arrels en Al Qaeda, es va desenvolupar recentment a partir d’un petit emirat islamista a la regió d’Idlib i sota el patrocini i la supervisió de l’Estat turc, va prendre el poder, va quedar clar que la crisi siriana no havia acabat. L’HTS, que ara forma el govern de transició, marca el començament d’una nova fase d’inestabilitat.
Síria com a nova força proxy1 d’Occident
Amb la caiguda del règim d’al-Assad i la presa del poder per part de Haiat Tahrir al-Xam (HTS), la xarxa de relacions a Síria ha canviat qualitativament. Ha sorgit un nou equilibri de poder que ha d’entendre’s per a avaluar correctament els esdeveniments actuals. L’evolució de la situació ha d’analitzar-se principalment des de la perspectiva dels Estats Units i el bloc occidental.
Des del començament de la guerra civil siriana el 2011, l’objectiu dels Estats Units i els seus aliats ha estat enderrocar al règim d’al-Assad i instal·lar un govern prooccidental, objectiu que s’ha aconseguit efectivament amb l’actual govern de transició. Això va situar als Estats Units en oposició directa a Rússia i l’Iran, que van ser els pilars centrals de suport al règim d’al-Assad durant la guerra. Fins a la caiguda d’al-Assad, la política russa tenia com a objectiu estabilitzar el sistema d’Estat-nació existent a Síria mantenint-lo en el poder.
Amb l’arribada al poder de l’HTS, aquest equilibri de poder ha entrat en una nova fase. Amb l’HTS, una força que es va crear amb una important preparació per part del Regne Unit2, ara hi ha un govern a Damasc que està integrat en el projecte de reorganització liderat pels Estats Units i Occident. L’HTS accepta les regles de la modernitat capitalista, està integrat econòmicament en el bàndol occidental, reconeix de facto l’hegemonia israeliana i es manté en silenci sobre l’ocupació israeliana de parts del sud de Síria.
Per als Estats Units, aquest canvi en les aliances no és res nou. Quan els Estats Units es va aliar amb els kurds, aquests estaven sent atacats per l’Estat Islàmic, Al-Assad estava al poder a Síria i els Estats Units s’oposava a Al-Assad. Tenint en compte el suport que van prestar a les YPG (Unitats de Protecció Popular, per les seves sigles en kurd)i més tard a les SDF (Forces Democràtiques Sirianes, per les seves sigles en anglès), després del canvi de règim a Síria es va produir un canvi important en les relacions amb les SDF, ja que els Estats Units va començar a fer costat al nou règim sirià. Anteriorment, els Estats Units havia intentat controlar les seves relacions, predominantment tàctiques-militars, a Síria des de l’est de l’Eufrates, però ara està tractant d’implementar la seva estratègia política i diplomàtica a través de Damasc.
Aquesta nova estratègia es va segellar formalment en la reunió celebrada a París els dies 5 i 6 de gener de 2026, en la qual Síria i Israel van acordar un mecanisme de comunicació conjunt sota la supervisió dels Estats Units. Tanmateix, aquesta reunió no es va limitar a això. Al mateix temps, es va formar una aliança contra l’AADNES. No és casualitat que el ministre d’Afers exteriors turc, Hakan Fidan, també fos present a París aquell dia. Aquesta aliança contra Rojava, secundada pels Estats Units, França, Regne Unit i Turquia, també compta amb el suport de la UE. Això va quedar clarament demostrat durant la visita de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a Damasc, qui va prometre suport polític al nou règim, mentre es duia a terme una guerra d’extermini contra els assentaments kurds. En aquest sentit, l’atac a Rojava no és un fet aïllat, sinó part d’un enfocament coordinat entre el règim d’al-Sharaa i Occident.
Per assolir interessos més concrets, les forces victorioses a Síria ara estan lluitant entre si i el projecte d’una Síria democràtica no hi té cabuda. Israel realment vol que Síria romangui fragmentada. Turquia, per part seva, vol un govern sirià lleial a ella i implementar el neo-otomanisme a tot l’Orient Mitjà i el Mediterrani oriental. Els Estats del Golf i Regne Unit volen establir una esfera d’influència al Mediterrani oriental a través de l’HTS. La més influent de totes aquestes potències, els Estats Units, vol establir un equilibri entre aquests països, tots ells aliats seus, i és molt probable que finalment adopti una posició pròxima als arguments d’Israel. El projecte de Turquia és, de fet, reviure un període similar al règim d’al-Assad amb noms diferents; en aquest moment, està antagonitzant automàticament als pobles de la regió. És a dir, està impulsant un poder estatal centralista basat en la divisió i l’opressió ètniques. Israel, per part seva, està adoptant un enfocament purament tàctic a la regió. Després d’haver aconseguit totes les concessions a curt termini que volia dels líders de l’HTS després de l’acord de París, el Govern israelià sembla disposat a utilitzar als grups de l’HTS com a espasa de Dàmocles sobre la resta de Síria durant molt de temps. Cal assenyalar que Israel es limita a observar les massacres de l’HTS després de l’acord de París. Turquia, per part seva, atiarà constantment a l’HTS contra les SDF, en un intent de minimitzar els assoliments dels kurds.
El pragmatisme estatunidenc cap als kurds
La política pragmàtica dels Estats Units cap als kurds abans de la caiguda d’al-Assad es devia principalment a la lluita contra l’Estat Islàmic (ISIS). Des de la perspectiva estatunidenca, aquesta aliança tàctica de dotze anys es va basar en tres punts clau: en primer lloc, la cooperació amb les YPG oferia la forma més eficaç de guanyar prestigi militar en la lluita contra l’ISIS. En segon lloc, els Estats Units volia controlar la revolució, limitant la seva orientació socialista o «apoista» (terme utilitzat per a referir-se als partidaris de la línia política d’Öcalan) i orientant-la cap al nacionalisme i l’Estat-nació. En tercer lloc, els kurds servien com a mitjà per a exercir pressió sobre el règim d’Al-Assad i el bloc Rússia-Iran.
Amb el nou equilibri de poder a Síria i l’establiment d’un règim prooccidental a Damasc, aquests interessos tàctics han canviat radicalment. Els antics arguments i limitacions han perdut la seva importància. En aquest context, els Estats Units està intentant ara sotmetre als kurds a una enorme pressió política, militar i econòmica per a obligar-los a una integració «voluntària» de facto a l’Estat sirià. Al mateix temps, s’està donant a Turquia un major marge de maniobra per a limitar la influència dels kurds i empènyer-los encara més cap a Damasc.
Els Estats Units no ha ocultat aquesta postura. El 20 de gener de 2026, l’enviat especial dels Estats Units per a Síria, Tom Barrack, va expressar obertament aquest enfocament tàctic davant les SDF en la seva declaració: «Avui dia, la situació ha canviat radicalment. Síria compta ara amb un Govern central reconegut que s’ha unit a la Coalició Global per a Derrotar a l’ISIS (com el seu membre número 90 a la fi de 2025), la qual cosa suposa un gir cap a Occident i la cooperació amb els Estats Units en la lluita contra el terrorisme. Això canvia la justificació de l’associació entre els Estats Units i les SDF: el propòsit original de les SDF com a principal força contra l’ISIS sobre el terreny ha decaigut notablement, ja que Damasc ara està disposat i en condicions d’assumir les responsabilitats de seguretat, inclòs el control de les instal·lacions i campaments de detenció de l’ISIS».3
Els Estats Units ha reunit el nou règim sirià d’al-Sharaa amb Israel (per primera vegada en la història de tots dos països) i continua tractant d’enfortir aquest règim i construir una nova Síria a través d’al-Sharaa. En aquest context, la relació entre al-Sharaa i Israel és de summa importància per als Estats Units. Això també incloïa que al-Sharaa establís una relació amb Israel en la qual se sotmetés a la seva hegemonia a la regió, la qual cosa finalment va fer en la reunió de París. En una segona etapa, els Estats Units estan tractant ara «d’integrar» d’alguna manera als kurds, amb els qui ha mantingut una aliança militar durant més de deu anys, en el nou règim.
Aquí és on han sorgit els problemes i les dificultats. Les negociacions s’han prolongat des del 10 de març de 2025, i el règim de Damasc s’ha fet el sord a les demandes de les SDF. Cada vegada que semblava que s’anava a aconseguir un acord amb les SDF, Turquia intervenia directament. El 4 de gener, immediatament abans de l’atac a Alep, les negociacions entre les SDF i la delegació de Damasc anaven bé inicialment, segons la premsa, i semblava que s’anava a signar un acord. Però llavors el ministre d’Afers exteriors al-Sheibani, afí a Turquia, va entrar a la sala de negociacions i va declarar que aquestes havien acabat. Un dia després, van començar a París les negociacions sobre un acord de seguretat amb Israel, i el 6 de gener es va arribar a un acord. Aquest mateix dia va tenir lloc l’atac a Alep. Turquia va participar en l’atac amb totes les seves forces, i continua fent-lo ara. Des de la planificació fins a l’execució, Turquia ha participat militarment, diplomàticament, tècnicament i en matèria d’intel·ligència. Es tracta d’una operació duta a terme conjuntament amb el Govern de Damasc i els grups armats que actuen en nom de Turquia. Els atacs tenien com a objectiu fonamental infringir la voluntat dels kurds en les negociacions entre les Forces Democràtiques Sirianes i Damasc, soscavar les seves demandes de reconeixement, forçar la integració afeblint la seva força militar i afeblir la posició negociadora de les *FDS per a aconseguir la seva capitulació total.
Pel que fa a les relacions entre els kurds i els Estats Units, en els últims anys ha sorgit una certa divisió entre els actors internacionals i regionals al llarg de l’Eufrates occidental i oriental. Fins a l’actual punt d’inflexió, els Estats Units havien dit als kurds que no interferirien en els assumptes a l’oest de l’Eufrates. Sobre aquesta base, els Estats Units no es va oposar a les operacions militars turques a Afrin (2018), Manbij (2024) i Till Rifaat. No obstant això, va retirar les seves tropes i va callar quan l’exèrcit turc va atacar i va ocupar Till Abyad i Ras Al-Ayn el 2019, totes dues situades a l’est de l’Eufrates.
Ara, una vegada més, estem sent testimonis d’una gran ofensiva militar a l’est de l’Eufrates: ciutats com Tabqah, Raqqa i Ayn Issa estan ara sota el control del règim sirià, mentre que Haseke i Kobane són assetjades. La divisió entre l’oest i l’est, que abans es considerava una «línia vermella» imaginària, ha perdut la seva validesa en aquesta nova fase. El silenci dels Estats Units davant aquests esdeveniments equival, a la pràctica, a donar suport a la reivindicació d’Ahmed al-Sharaa d’establir la sobirania estatal sobre tota Síria. La situació actual mostra que el concepte fonamental dels Estats Units ja no és negociar la divisió entre una regió occidental i una altra oriental de l’Eufrates, sinó afeblir al màxim a les SDF.
Els Estats Units intenta unir a Damasc, Turquia i Israel
Des de la perspectiva estatunidenca, la lògica subjacent a Síria és alinear a Israel i Turquia. D’una banda hi ha Israel, l’aliat més pròxim d’Occident a la regió; d’altra banda hi ha Turquia, membre de l’OTAN i amb una relació marcada per tensions amb Occident, però que continua sent estratègicament indispensable. Washington busca encoratjar a Turquia i Israel a identificar interessos de seguretat comuns, coordinar els seus enfocaments i presentar un marc conjunt per a Síria. En última instància, aquesta estratègia apunta a la formació d’una aliança més àmplia que vinculi a Damasc, Turquia i Israel.
Estratègicament, Turquia i Israel persegueixen objectius divergents a Síria. Turquia està decidida a impedir que els kurds estableixin una autonomia política, administrativa o militar i s’ha mostrat poc disposada a transigir en aquesta qüestió. En conseqüència, Ankara afavoreix el sorgiment d’un lideratge sirià fort i centralitzat amb al-Sharaa que consolidi totes les palanques del poder. Israel, per contra, malgrat haver imposat unes certes exigències a al-Sharaa, no confia ni en el règim ni en el bloc de poder que l’envolta. Des de la perspectiva d’Israel, aquest lideratge podria suposar un desafiament per a la seva seguretat a mitjà i llarg termini. Per tant, a Israel no li interessa que Síria es torni massa poderosa o que ampliï significativament la seva capacitat militar.
En canvi, Israel prefereix una estructura política més fragmentada, descentralitzada i flexible, en la qual estiguin representats els kurds, els drusos, els alevis i altres grups socials, la qual cosa limita la capacitat de Damasc per a projectar el seu poder i preserva el marge d’influència d’Israel. La raó d’això no és un interès per la democràcia, sinó més aviat el desig de mantenir la seva pròpia hegemonia i influència. A més, per a Israel i les potències occidentals és essencial poder utilitzar l’HTS contra l’Iran i les milícies xiïtes, com Hezbol·là al Líban i les Forces de Mobilització Popular a l’Iraq. Malgrat aquestes diferències fonamentals, els esforços per identificar un terreny comú entre Turquia i Israel segueixen. Els Estats Units està intentant activament portar a Damasc, Ankara i Tel Aviv a la taula de negociacions.
Cal destacar que tots els actors estatals esmentats formen part, en última instància, de la modernitat capitalista. Encara que tenen estratègies diferents per a expandir la seva pròpia hegemonia, s’uneixen a curt termini per a sufocar alternatives com les que representa Rojava com a projecte de socialisme democràtic.
En aquesta equació, els kurds són pressionats per a integrar-se en el nou règim mitjançant la seva disminució, afebliment i dilució ideològica. L’èxit d’aquesta estratègia dependrà ara de la resistència de Rojava.
L’essència ideològica de l’atac
Els atacs contra Rojava no sols són de naturalesa política i militar, sinó que també tenen una profunda dimensió ideològica. Amb la pressió actual, els Estats Units està intentant liberalitzar els assoliments revolucionaris i enfortir les forces nacionalistes. D’una banda, volen impulsar agendes nacionalistes i, per una altra, continuen intentant dividir als kurds en bons (PDK, etc.) i dolents (PKK, etc.) per a afeblir la seva unitat. En el fons, es tracta d’un atac a la idea de la nació democràtica, el nucli de la revolució. Es pretén enfrontar als kurds amb els àrabs i soscavar el projecte de coexistència. En conseqüència, al començament de la guerra els atacs es van dirigir especialment contra regions amb població majoritàriament àrab, com Raqqa, Tabqa i Deir ez-Zor. L’objectiu és crear divisions basades en criteris ètnics i, a partir d’aquí, forçar la capitulació dels kurds o aixafar la seva voluntat política per la força bruta, la qual cosa obriria el camí a la neteja ètnica, les massacres i el canvi demogràfic sistemàtic. Així doncs, la situació actual no sols pretén destruir els assoliments de la societat kurda a Síria, sinó també avivar les hostilitats entre els pobles. Afeblir als kurds per a dominar Orient Mitjà és una política de «divideix i venceràs» que es remunta a 200 anys enrere. Es tracta d’una nova versió de la política imperialista de «divideix i venceràs» que ha mantingut l’hegemonia de la modernitat capitalista a Orient Mitjà durant els últims 200 anys.
Al mateix temps, s’estan promovent específicament les forces nacionalistes kurdes, com l’ENKS i el KDP, com va quedar patent recentment en la reunió celebrada en Erbil el 17 de gener de 2026. Durant anys, aquestes forces han estat propagant un discurs que busca reduir l’autogovern a una agenda purament etnico-cultural. El decret emès per al-Sharaa el 17 de gener, en el qual es reconeix la llengua kurda i es fan noves concessions, també ha d’entendre’s en aquest context com una maniobra tàctica destinada a impulsar aquesta línia nacionalista. El decret no té força vinculant constitucional, mentre que el propi règim es basa en la negació, la divisió i les massacres de alevis, drusos i kurds. La continuació simultània dels atacs militars per part de l’HTS deixa clar que el que es busca en última instància és la submissió total a Damasc.
En aquest moment, s’observen dues estratègies diferents cap als kurds. D’una banda, l’Estat turc i el règim sirià estan aplicant una política de repressió dels assoliments revolucionaris, que arriba fins a pràctiques genocides. D’altra banda, l’estratègia estatunidenca no té tant com a objectiu la destrucció física com la liberalització i despolitització de la revolució. El suport a aquest pla pretén distorsionar i canalitzar el potencial revolucionari-democràtic dels kurds. La política de «divideix i venceràs» s’aplica principalment mitjançant el suport als elements nacionalistes kurds. En particular, es pretén neutralitzar d’aquesta manera a les forces revolucionàries, democràtiques radicals i socialistes del Kurdistan. Un dels principals objectius en aquest context és aïllar al PKK i a la línia de la llibertat. El suport internacional a aquest pla té com a objectiu distorsionar i canalitzar el potencial revolucionari-democràtic dels kurds i compta amb un ampli suport en l’arena diplomàtica internacional. Això promou una línia d’Estat-nació que es limita a concedir certs drets i demandes dels kurds i que se subordina al projecte estatunidenc-israelià per a Orient Mitjà. Al mateix temps, una minoria kurda afeblida continua sent un instrument potencial perquè les forces de la modernitat capitalista ho utilitzin de nou com a palanca en els conflictes amb Damasc.
En aquest context, no es pot parlar d’una «traïció» als kurds o a Rojava per part dels Estats Units o la Unió Europea. La traïció només pot existir quan hi ha una aliança estratègica o un projecte polític conjunt per al futur. Com a màxim, es pot dir que han estat traïts aquells actors que han vinculat conscientment el seu futur als Estats Units i han apostat per una aliança estratègica.
Tanmateix, això no s’aplica a Rojava. En cap moment ha existit un projecte ideològic o polític comú entre l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria i els Estats Units. Des del principi, les relacions han estat de naturalesa purament tàctica, dependents d’una constel·lació geopolítica específica i estrictament limitades a la lluita conjunta contra l’anomenat Estat Islàmic.
Els Estats Units, com a potència imperialista i hegemònica del sistema capitalista mundial, persegueix l’objectiu d’explotar els assoliments de la lluita d’una societat per la llibertat en benefici dels seus propis interessos. En aquest context, els atacs actuals han d’entendre’s no sols en termes polítics i militars, sinó sobretot en termes de la seva profunditat ideològica. Les forces de la modernitat capitalista han coordinat els seus esforços per a augmentar la pressió sobre els kurds, contenir-los i instrumentalitzar-los i explotar-los d’acord amb els seus propis plans estratègics. Aquests atacs han demostrat una vegada més que les forces de la modernitat capitalista són capaces de trepitjar tots els valors pels seus propis interessos.
Per contra, la línia estratègica del Moviment per la Llibertat del Kurdistan és clara: els seus socis no són Estats imperialistes, sinó forces democràtiques globals, moviments socials i actors antisistèmics que defensen l’autodeterminació, la igualtat i un ordre social alternatiu.
Característiques de les polítiques de l’HTS
En aquest context, val la pena examinar més de prop al Govern sirià. El caràcter del Govern de transició sirià controlat per l’HTS només pot entendre’s en el context de la seva orientació ideològica i la seva pràctica política. Des del principi, el líder de l’HTS, Ahmed al-Sharaa, ha seguit una línia reaccionària i monista. Ha amenaçat contínuament als kurds, ha ignorat les iniciatives de reconciliació de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria i, en canvi, ha exigit la seva completa submissió al seu règim repressiu. Amb l’HTS, l’Estat Islàmic forma part del Govern sirià, i l’alliberament de terroristes de l’EI per part de les milícies de l’HTS, com va ocórrer el 19 de gener a la ciutat d’al-Shaddadah i a Raqqa, demostra clarament aquesta connexió. A través de la identitat de l’HTS, les forces hegemòniques van portar a l’ISIS a la condició d’Estat.
Aquesta política té com a objectiu destruir l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria, construïda per kurds, àrabs, assiris i altres grups de població sobre la base del concepte d’una nació democràtica. Es pretén substituir-la per un sistema autoritari basat en una única nació i una única fe. Aquest pensament representa un atac directe a la coexistència fraternal centenària dels pobles i les comunitats religioses a Orient Mitjà. L’objectiu és impedir la concepció democràtica de la nació que podria permetre la pau i l’estabilitat a Síria i a la regió.
Per tant, els atacs de l’HTS no són una mesura aïllada de política de seguretat, sinó part d’un complot global contra el futur de Síria. L’HTS actua com a actor central en una política que no té com a objectiu la unitat nacional, sinó la divisió i la fragmentació. Mentre que l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria havia creat una unitat kurd-àrab, l’HTS està tractant deliberadament d’avivar l’hostilitat entre kurds i àrabs. En aquest sentit, l’HTS està lliurant una guerra pel poder sota la influència de potències externes. Amb aquesta estratègia, no és possible ni una unitat democràtica de Síria ni un futur estable per a l’Estat.
«Integració» o assimilació?
Des de l’inici de les negociacions sobre la integració de les regions autònomes del nord-est de Síria en el nou ordre sirià, ara és clar que, per l’HTS, la integració significa en realitat assimilació. L’últim decret del 17 de gener del president del Govern de transició, Ahmed al-Sharaa, que aparentment reconeix els drets kurds, no suposa una ruptura amb la política anterior. Més aviat, es tracta d’un exercici tàctic de poder dins d’una mentalitat estrictament centrada en l’Estat. Això no resol la crisi, sinó que la reorganitza i la fa controlable.
En essència, el decret reconeix elements d’identitat cultural, però es nega a reconèixer la subjectivitat política col·lectiva i la capacitat d’autogovern de la societat. Els mecanismes locals de presa de decisions i les formes d’autoorganització queden exclosos de l’esfera política legítima. Per tant, el reconeixement té un efecte restrictiu més que alliberador.
La qüestió central és què i a qui concerneix aquest reconeixement: es reconeix a una societat organitzada i en lluita, o simplement a un grup social fragmentat, individualitzat i controlable? En realitat, el decret té per objecte soscavar l’equilibri polític i militar en el nord de Síria, en particular les Forces Democràtiques Sirianes (SDF).
Aquesta estratègia no es basa en la destrucció militar oberta, sinó en mitjans més subtils. L’objectiu és separar a la societat de la seva voluntat política col·lectiva, aïllar a les SDF i presentar-les com un mer «problema militar». Si bé es concedeixen drets culturals individuals, aquests es desvinculen deliberadament de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria i de les SDF amb la finalitat de privar-les de la seva legitimitat social. Termes com a «unitat nacional», «un sol sostre» i «sense privilegis» no serveixen al pluralisme, sinó a la imposició d’un model d’Estat centralitzat com a únic ordre legítim.
La diversitat no s’entén com una força política constitutiva, sinó com una condició que ha de controlar-se. L’existència de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria i de les SDF es considera una desviació de la norma. L’objectiu no és comprendre la qüestió kurda, sinó aixafar-la i remodelar-la.
Divisió ètnica i instrumentalització de les tribus àrabs
Un altre factor clau en els esdeveniments actuals és la divisió ètnica deliberada entre kurds i àrabs. Paral·lelament a les converses diplomàtiques entre Ankara i Damasc, es van dur a terme preparatius militars i polítics concrets.
Un component central d’aquests preparatius va ser l’exercici deliberat d’influència sobre les tribus àrabs en les zones de l’AADNES. Tant el Govern d’al-Sharaa com Turquia porten temps treballant per a dissuadir a aquestes tribus de cooperar amb l’administració autònoma. Aquests esforços han estat intensificats en els últims mesos en particular.
Segons fonts sirianes, fins i tot abans que comencessin els combats, el govern de transició ja havia aconseguit guanyar-se el suport d’algunes forces àrabs a Alep que havien estat cooperant amb unitats kurdes. Aquest canvi de bàndol va servir com a prova per a estratègies similars a l’est de l’Eufrates. Aquestes activitats van ser coordinades per l’assessor d’al-Sharaa en assumptes tribals, Jihad Isa al-Sheikh (Abu Ahmed Zekkur), que actuava tant a Turquia com en el nord-est de Síria4.
A la fi de 2025, una delegació va viatjar a Turquia i va mantenir reunions amb líders tribals a Kilis, Urfa i Mardin. A continuació, es van celebrar converses a Ras Al-Ayn, Raqqa i Deir ez-Zor. L’objectiu era restablir la confiança amb les tribus àrabs i guanyar-les-hi perquè cooperessin amb l’HTS.
Oficialment, aquesta iniciativa es presenta com una contribució a la «unitat social de Síria». De fet, el seu objectiu és augmentar els disturbis en les zones controlades per les SDF, separar a les tribus àrabs de l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria i instrumentalitzar-les contra altres grups socials, com els drusos de Sweida. A curt termini, aquesta estratègia pot enfortir a l’HTS, però a llarg termini exacerba les tensions ètniques i aplana el camí per a una major divisió a Síria.
Pla internacional per a destruir un model democràtic per a la regió
Sobre aquesta base, l’atac a Rojava no sols té com a objectiu destruir els assoliments de la societat kurda. Més aviat, l’objectiu d’aquest pla internacional, que compta amb el suport d’actors regionals com Israel i Turquia, així com de forces internacionals —sobretot els Estats Units i els països europeus—, és destruir el projecte i la idea d’una Síria democràtica i un Orient Mitjà democràtic.
L’atac va dirigit contra els principis de la democràcia local, l’alliberament de la dona, la igualtat de drets per a les comunitats ètniques i religioses i la idea d’una «tercera via». La seva intenció és demostrar que no hi ha alternatives possibles més enllà de l’Estat-nació, el nacionalisme i la política de poder. Per tant, l’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria es veu obligada a rendir-se totalment per a tornar a l’ordre que existia abans de 2011 o a sofrir una anihilació física completa.
Avui dia, especialment en condicions de guerra, és essencial deixar clar al món qui defensa realment la llibertat. Aquesta lluita no pot dur-se a terme a través dels Estats o els governs; ha d’estar arrelada en la pròpia societat, als carrers. La legitimitat genuïna i el poder durador sol sorgeixen a través de la solidaritat massiva. Quan existeix aquesta força col·lectiva, als Estats els resulta molt més difícil mantenir la violència i la repressió. En cas contrari, les decisions es prenen des de dalt i la gent es veu reduïda a espectadors passius. No hi ha raó per a confiar en els governs. Canvien de postura de la nit al dia quan canvien els seus interessos. La història està plena d’exemples d’això, i continuem sent testimonis d’això avui dia. Per aquesta raó, la forma de compromís que necessitem no és la diplomàcia oficial, sinó la diplomàcia popular. Les persones han de poder entendre’s directament, més enllà de les fronteres. El que està succeint ha d’explicar-se obertament i sense mediació a les pròpies societats. Això no sols és una necessitat moral, sinó també una poderosa força geopolítica. La responsabilitat de comunicar la realitat del món no pot recaure únicament en els Estats. Tots els Estats estan disposats a abandonar els seus principis en el moment en què els seus interessos es veuen amenaçats. Per això, l’única font sostenible de pressió resideix en la consciència compartida i la solidaritat dels pobles. Explicar les realitats del món a les societats de tot el món és la base d’una diplomàcia popular duradora i eficaç. Si això no ocorre, els plans continuaran elaborant-se des de dalt i, una vegada més, la gent es quedarà al marge, sense poder fer res.
L’Administració Autònoma Democràtica del Nord i Est de Síria i el Moviment per la Llibertat del Kurdistan han fet una crida a ampliar la resistència contra els atacs i compten amb una resistència total. El punt de referència per a això és la resistència en Kobanê en 2014-2015. No van anar només els combatents de les YPG i les YPJ els qui van derrotar a l’ISIS, sinó també l’ampli suport, el suport moral i la solidaritat de les societats i les forces democràtiques i socialistes de tot el món. En aquest sentit, ha arribat el moment de tornar a brindar aquest suport als combatents de la resistència en Rojava-Kurdistan. Enfront de les forces unides de la modernitat capitalista, les forces de la modernitat democràtica han d’unir-se per a crear un segon Kobanê i demostrar que la resistència dels pobles continua intacta i que la idea del socialisme democràtic continua viva com a alternativa al sistema actual d’explotació i opressió.
1 Un proxy és un agent o actor que actua en nom d’una altra entitat. En argot militar, un proxy és un agent (mercenaris, terroristes, guerrilles…) que és utilitzat per una potència per enfrontar-se al seu enemic
2 https://www.telegraph.co.uk/politics/2025/11/21/jonathan-powell-syrian-terror-group-national-security/
3 https://x.com/USAMBTurkiye/status/2013635851570336016
4 https://yeniyasamgazetesi9.com/saranin-sabikali-asiret-danismani/